Sobre la música cinematogràfica

Miklos Rozsa

La música cinematogràfica, en la seva accepció simfònica, és deutora de dues tradicions: la del simfonisme postromàntic i la de la música d’escena, un gènere conreat especialment per molt compositors dels segle XIX i XX. En la seva vessant més abstracte seria hereva llunyana de les formes establertes per Anton Bruckner i Gustav Mahler, i en la vessant més descriptiva o de programa el referent podrien esser els poemes simfònics de Richard Strauss. No cal dir que tota aquesta tradició centreeuropea ha estat passada pel tamís de la música simfònica anglosaxona i nord-americana, amb exemples eloqüents com podrien esser Ralph  Vaughan-Williams o William Walton, ambdós amb una obra per a orquestra extensa i variada, i que també dedicaren alguna part de la seva obra a la música cinematogràfica. No oblidem tampoc les aportacions de Malcolm Arnold i Arthur Bliss i que, en darrera instància, tots aquests compositors anglesos vénen precedits per la música característica de l’època victoriana, la d’Edward Elgar. A l’altra banda de l’oceà, als Estats Units, tot això cristalitzarà en les aportacions de Frye, Chadwick, Griffes i, sobretot, Ives, Copland, Thomson, Piston i d’altres que donaran forma al simfonisme nord-americà.

La forma més planera i digestiva, per dir-ho de qualque manera, el resultat final d’aquesta manera d’entendre el fet musical, seria la música d’acompanyament cinematogràfic. Es la forma més lleugera i per a tots els públics d’una concepció musical que arrancaria de les innovacions wagnerianes, de qui ha adoptat més els excessos que els matissos.

L’altra tradició de que parlàvem era la de la música d’escena, la música composta per a les obres de teatre i que es tocava durant la representació. Sense anar més enrera, podem recordar valuoses aportacions de Schubert, Mendelssohn, Sibelius, Fauré, etc. Era normal que a un espectacle mut com era el cinema en els seus principis se li aplicàs la mateixa manera d’acompanyar els fets que passaven a l’escena: a les grans ocasions amb una orquestra i música feta a posta, als cinemes més humils un pianet i un senyor improvisant el que se li ocorria.

Al cap i a la fi la música cinematogràfica és hereva de la música de programa, la música descriptiva de fets i ambients. Un precedent il·lustre seria la Simfonia Pastoral de Beethoven, per exemple.  Des de llavors hi hagué la polèmica de si era més elevada la música abstracte, sense referents en el món real, o la música de programa, la descriptiva. Aquesta discussió purament teòrica possiblement s’esgotà ja en el segle XIX, però curiosament podem veure com la música descriptiva és la que ompl l’acompanyament simfònic de moltes pel·lícules: descripció i subratllat d’accions, un tant grollera podem dir.

No cal dir que a Hollywood hi ha hagut grans compositors hereus de la música centreeuropea. Basta citar a Max Steiner, Franz Waxman, Miklos Rozsa, Dimitri Tiomkin, Bernard Herrmann, Erich Korngold, etc. Tots ells amb formació musical europea. La gent que ara es dedica a omplir amb sons i sorolls orquestrals les pel·lícules no són altra cosa més que epígons, trists deixebles d’una llarga tradició que els ha arribat i que han après als conservatoris: la que segueix omplint les sales de concerts i els gusts de moltes generacions d’afeccionats a la música i cinèfils.

Francesc Barceló

(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 24, febrer de 2006)